Shopping Cart

Lanyu

Lanyu (illa de la gent, Ponso no Tao, Irala o illa-orquídia) és una illa tropical del Pacífic ancorada entre onades que refusen l’obediència als vaixells humans i que es troba situada a unes tres hores al sud de l’illa de Formosa. Lanyu és la llar dels Tao, un grup ètnic minoritari que des de fa més de 800 anys l’habita, i que fins ben bé el 1967 hi va viure obviant l’existència del món exterior i sense tenir-hi absolutament cap contacte. D’aleshores ençà, a l’illa Ponso no Tao, s’hi construïren les instal·lacions d’un cementeri de deixalles nuclears de l’empresa Taipower que cada any hi transporta 100.000 barrils de residus. Quan el govern taiwanès va prendre la decisió que a Lanyu hi hauria un cementiri nuclear, els prop de 5.000 aborígens Tao no van ser consultats i, recentment, han organitzat moltes protestes per tal de demanar la fi de l’ús fraudulent de la seva pàtria. Sembla que actualment, amb el govern independentista del Partit Verd, les coses estan canviant.

Després de moltes bregues i molt capficament, he anomenat aquest llibre Lanyu perquè, quan hi vaig ser, ara fa un parell d’anys, vaig experimentar un esperit vital que per a mi era del tot desconegut, i em van impressionar els paisatges, la pau, i al mateix temps l’alè humit del mar i de les jungles, l’esllavissament airívol dels peixos voladors, la mirada absorta dels Tao en direcció a un horitzó mullat de tifons, les runes i els volcans amb llacs, les neveres rovellades, les serps blaves i les roques i coralls… potser em vaig sentir com una mena d’observador observat i vaig tenir una sensació semblant a la del músic quan s’adona que prefereix el silenci.

Així com la història d’un país o una nació és també la idea que tenim de nosaltres mateixos, el sentit de qualsevol lloc del món és també la idea que tenim d’aquell lloc i, en aquest sentit, Lanyu és per a mi l’aïllament dins la música. L’illa em serveix per explicar que quan escolto certes cançons també em sento en una zona a part de tot.

En aquesta illa interior que habito en els moments d’audició, quan estic sol o corrent, hi tinc les impressions de grups, de portades de discos i també se m’hi generen una mena de residus emocionals que busquen el seu significat, que em demanen que els trobi un sentit o, més ben dit, que els hi esculli un paisatge on hi puguin viure. Com amb el cementiri nuclear a l’illa dels Tao, a mi tampoc ningú m’ha demanat permís per generar-me aquests remolins emocionals ni fer-me’n intuir les imatges, però la bona música ja les fa aquestes coses. Amb els meus poemes els busco una definició, un marc estable, una traducció, un relat, una història, un argument. Aquestes cançons i tot el que em provoquen em demanen de ser transportades al món de la poesia. Dit d’una altra manera, la música vol viatjar a la terra de les paraules i desembarcar al continent dels vius.

Aquest recull que tens entre les mans és també un homenatge a tres bandes sonores diferents que s’han anat mesclant amb els poemes i amb la manera que he tingut de percebre les escenes, els encontres i els entrebancs, les victòries i les venjances pròpies de l’experiència d’estimar i d’odiar des de fa més de deu anys. He escrit cada poema escoltant la cançó a la qual faig referència al títol. No us sabria dir quantes versions tinc per cada una de les peces musicals d’aquesta banda sonora, però sí que penso que cada una d’elles ha respost a la cara que la cançó ha volgut mostrar.

No fa massa vaig llegir que existeixen moltes teories sobre els efectes físics del so damunt els nostres teixits neuronals. Existeix el que anomenen la música binaural (amb les ones delta i la naturalesa de les seves vibracions sonores) que són capaces de modificar-nos el cervell, fer-nos canviar d’estat d’ànim i, fins i tot, modificar la nostra personalitat i expandir-ne la percepció. Diuen que escoltar música binaural pot fer que augmentem la consciència en el present, pot relaxar-nos o provocar-nos certa mena de somnis molt reals. És evident que la música ens modifica i que col·loca imatges en el guió d’aquesta pel·lícula de l’ego que és la nostra vida. Quina relació hi ha entre la paraula i la nota, entre l’estrofa i l’acord, entre la metàfora i la cadència? Com harmonitzar el que ens provoquen les cançons?.

Potser el meu objectiu a l’hora d’escriure Lanyu a partir de tres bandes sonores predeterminades ha anat venint de la necessitat de reconciliació amb els éssers continentals, d’una certa voluntat d’abandonar l’illa de les meves cançons on cada cop hi havia més residus, escenes i records, per tal de fer surar les paraules i deixar-les impreses.

Finalment, confessar-vos que pràcticament cap dels títols dels poemes són propis, (de fet, el títol del poemari tampoc ho és), si no que la major part d’ells duen el nom de les cançons que els han inspirat.

12,00

Informació addicional

Dimensions 1.2 × 13 × 18 cm

Ressenyes

Encara no hi ha ressenyes.

Sigueu els primers a ressenyar “Lanyu”

L'adreça electrònica no es publicarà.