Shopping Cart

6 JOVES AUTORES VALENCIANES QUE HAS DE CONÈIXER

Sabríeu dir alguna autora jove que escriga en valencià? Hi ha talent jove valencià i hi ha qualitat literària. Parlem amb sis autores joves sobre els seus referents, els seus hàbits d’escriptura i sobre els possibles entrebancs que han tingut en les seues carreres.

MARILÓ ÀLVAREZ

València, 1987

Llicenciada en Periodisme. Dins de la narrativa, ha conreat la literatura juvenil, amb històries de ciència ficció i terror. 

ESTHER CLIMENT GOSP

Oliva, 1995

Graduada en Odontologia. El relat curt, l’haiku i la tanka son les formes principals de les seues creacions.

AINA GARCIA-CARBÓ

Castelló de la Plana, 1993

És mestra i especialista en Literatura Juvenil. Com a escriptora, treballa diversos gèneres, tot i que la seua poesia hi destaca. 

CLÀUDIA SERRA

Sueca, 1996

Graduada en Filologia Catalana i dramaturga. Seleccionada per al Festival de dramatúrgia jove de l’Interplay Europe, a Berlin. Membre del comitè de direcció a la col·lecció de narrativa de l’editorial Afers.

ÀNGELS MORENO

València, 1993

Escriptora i metgessa. El 2017 va guanyar el Premi Maria Mercè Marçal de poesia. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al romanés i al portugés.

AME SOLER

Almussafes

Graduada en Belles Arts i especialitzada en il·lustració, va crear el projecte artístic Tres Voltes Rebel el 2017.

Teniu alguna mania a l’hora d’escriure?

Clàudia Serra: Odie la tipologia Arial i la Calibri.

Esther Climent: La poesia la redacte a mà, notes i poemes, llapis i paper, folis solts. La narrativa, en canvi, a ordinador, excepte la idea inicial i alguns apunts, per als quals tinc una llibreta. Tinc una llibreteta per a cada projecte. Si és per a un conte o novel·la infantil/juvenil sol tindre un estampat de Harry Potter. 

Àngels Moreno: En tinc unes quantes! Per exemple, escriure a mà primer, ja siguen versos o reflexions.

Aina Garcia-Carbó: No sé si tinc cap en concret. M’agrada estar en un lloc en silenci, o en el silenci (o el soroll) siga just per poder concentrar-me en el que estic escrivint. M’agrada donar-me temps primer per viure i captar-ho tot, per després abocar-me al text. És un procés de digestió, abans de posar-me a escriure necessite nodrir-me. No sé si és mania tampoc, però necessite el meu ordinador per escriure relaxadament, de manera més natural, diguem-ne. Des de sempre he escrit a l’ordinador i el porte allà on vaig. Ben bé, intente sempre desfer-me de les manies, em fa por tenir-ne. I si algun dia no puc satisfer-les, què passaria? Vull escriure sempre lliure, siga com siga. Això no vol dir que no tinga manies, en altres coses, que en tinc!

Ame Soler: No puc escriure a casa! Sembla estrany però no em sent còmoda escrivint a casa.

Mariló Àlvarez: Per a escriure soc molt més organitzada que en altres facetes de la meua vida i, abans de posar-me a contar qualsevol història, necessite fer un guió amb els capítols que tindrà (títol i una línia explicant què passarà). Soc una miqueta maniàtica a l’hora d’elegir el número de capítols i sempre han de ser números rodons o que “M’agraden”. 10 millor que 11, per exemple.

 

L’Heroi és una de les obres de teatre més crítiques i reeixides de la literatura catalana. De temàtica antimilitarista, l’obra desmitifica la guerra colonial a partir de la història d’un soldat que torna a casa tot triomfant, després d’haver lluitat a Pampanga. Però aquest soldat es mereix realment que el carreguen d’honors i corones de llorer?

Quin és el vostre lloc favorit per a escriure?

Serra: Posats a triar… No ho sé! La Biblioteca de Catalunya o la de l’Ateneu Barcelonès, amb aquella fusta fosca i ben cuidada. O millor: els estudis de la Sala Beckett, que és tan moderna i té aquell aire de tot a mig construir… Però a la meua habitació també hi estic molt bé, no em puc queixar.

Climent: El meu pis a València, tinc vistes a una alqueria que ha inspirat la llar d’Heli. Escriptori d’Ikea de segona mà, Wallapop.

Moreno: Segons el que estiga escrivint. L’escriptori l’utilitze quan són textos que requereixen unes hores, fonamentalment l’assaig. Si no, el sofà o els cafés (quan estan oberts) són bons llocs. El llit, quasi mai, excepte si em ve al cap alguna cosa inel.ludible que no pot esperar. Curiosament, puc escriure amb rigor a llocs concorreguts.

Garcia-Carbó: Crec que no tinc un lloc preferit per a escriure. On millor escric és a ma casa, amb tota la tranquil·litat que això representa, però m’agrada molt escriure allà on em sent com a casa, com, per exemple, al balcó del poble que dona a les muntanyes, o a l’apartament on al fons veig la mar. On no m’agrada escriure és allà on tinc molts estímuls, perquè, com he dit abans, necessite captar tot allò que m’envolta, entendre els diferents estímuls, emocionar-me, motivar-me, descobrir, fer i entendre, per a després poder tornar allà on vull. Viure intensament és la clau.

Soler: Alguna cafeteria molt transitada.

Àlvarez: Fa poc m’he traslladat i estic buscant el meu nou racó d’escriptura, però sempre ha de ser un espai ben il·luminat i, sobretot, silenciós. No puc escriure amb soroll de fons. Quan no puc evitar-lo, sempre em pose els auriculars amb música instrumental.

 

Totes les ciutats amaguen secrets profunds, però poques persones els coneixen. Una d’elles és Heli Argilés, una jove estudiant de l’Acadèmia Secreta d’Enigmes, Guisats, Espantacriatures i Llegendes. De la seua mà, ens endinsarem la València més misteriosa i descobrirem com d’important és l’aigua que corre pel Túria i que batega a l’Albufera.

Un títol que vos haja marcat?

Serra: Mai hi ha un títol, sempre n’hi ha molts: Mirall trencat, Crim i càstig, La ciociara, El vigilant en el camp de sègol, Una confabulació d’imbècils, El mercader de Venècia, El comediant, La mort d’un viatjant, Esperant Godot, Èdip rei, L’hort dels cirerers, Després de la pluja,… 

Climent: El gelat rosa, Mercè Rodoreda.

Moreno: Rayuela, de Julio Cortázar.

Garcia-Carbó: La veritat és que he llegit moltíssim i de tot el que he llegit no sabria dir ací i ara un títol en concret, sols un és difícil, perquè hi ha molts genials, necessaris i diferents. Està clar que tinc obres de referència i de consulta a les quals em dirigisc a sovint, en eixa biblioteca de la tauleta de nit on sols hi són els llibres “imprescindibles”, aquells als qui tornes a sovint, a mode de teràpia. Molts d’aquests llibres són de mon pare i la gran majoria han anat canviant amb els anys, per uns de nous. Però entre els llibres que mai he canviat del meu prestatge, que sempre va amb mi, està El combat d’hivern, una novel·la de Jean-Claude Mourlevat, que me vaig llegir sobre els quinze anys, que conta la història d’uns joves que es revelen contra la dictadura. Podria mencionar-ne aquest, perquè no sé quantes vegades l’hauré llegit i rellegit sense parar.

Soler: Todo esto te daré [Dolores Redondo].

Àlvarez: Quan el vaig llegir per primera vegada, em va marcar molt La mà esquerra de la foscor, d’Ursula K. Le Guin, perquè planteja una societat d’humans asexuats que, una vegada al mes, quan entren en cel, es converteixen en homes o en dones, de manera totalment aleatòria i com això afectaria a la igualtat entre homes i dones: es legisla de manera més justa si qui dicta les lleis pot passar de home a dona el mes següent?

 

 L’obra de l’Àngels esdevé un exemple de com, des de la poesia, es poden enriquir determinats debats teòrics. I, a la vegada, ho matisa i saneja perquè l’intent no ve d’una pulsió científica sinó creadora. (De l’epíleg de Raquel Santanera)

Un gènere que vos agradaria explorar?

Serra: Continuaria amb el teatre.

Climent: La ciència-ficció. K. Le Guin m’ha despertat les ganes.

Moreno: El meu gènere de base és la poesia. Darrerament m’hi he posat amb l’assaig, i voldria saltar a la narrativa i al teatre, però més endavant.

Garcia-Carbó: És cert, que abans que res soc poeta, però gaudisc molt també fent narrativa. Com a escriptora sempre m’ha agradat tenir la possibilitat, o millor dit, la capacitat, de poder ser transversal cap als altres gèneres. Ja vaig treballar unes pinzellades d’assaig amb la publicació del llibre col·lectiu Nosaltres les fusterianes (3i4) i encara ara el treballe amb la crítica literària i com a columnista al diari La Directa. Si més no, algun dia m’agradaria ser capaç de traslladar tots els apunts, retalls i intents que tinc treballats sobre un tema, que ara no diré, cap a una obra concreta. El gènere que m’encantaria explorar és el del teatre. M’encantaria, em sembla fascinant que una obra cobre vida, és pura màgia.

Soler: La novel·la negra.

Àlvarez: Un gènere que encara no he tocat perquè en el que m’agradaria endinsar-me és la novel·la negra. A més, m’encantaria combinar-la amb altres gèneres, com la ciència ficció.

 

L’any passat Crònica de la cadència va guanyar el Premi Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona. És una obra que crida a la reflexió constant de les coses, a plantejar-nos els perquès, a recordar allò que oblidem, a figurar-nos si tot és com volem que siga. 

Quins han estat els vostres referents femenins literaris?

Serra: Mercè Rodoreda que, per a mi, és la millor novel·lista de la nostra literatura. Després, com a periodista m’agrada molt la Montserrat Roig. I fa poc vaig descobrir una altra escriptora que m’encanta, tant per la seua obra com per la seua vida: la Renata Viganò, partisana i escriptora italiana. D’aquesta autora prompte publicarem a Afers Narrativa la seua obra més important: L’Agnese va a morir. És brutal, aquesta dona. Llegiu-la.

Climent: Mercè Rodoreda per damunt de tot. J.K. Rowling en juvenil.

Moreno: Hélène Cixous, Luce Irigaray, Rosi Braidotti, Anne Carson, Anaïs Nin, Monique Wittig, Mercè Rodoreda, Ada Salas, Dolors Miquel, Safo…

Garcia-Carbó: Aquesta pregunta la puc respondre fàcilment: totes. És cert que tinc escriptores de referència, com Isabel Clara-Simó, la primera, pel vincle que manteníem. Després de publicar Rere la paraula, va escriure’m per carta per a felicitar-me i donar-me suport i ànims i les seues paraules, eixa carta -que guarde com un tresor-, la seua vitalitat i la seua energia, han sigut per a mi un camí a seguir i tota una referència digna d’estudi. Si més no, Montserrat Roig, per la seua gran transversalitat, per ser l’artista en majúscules, també és tota una referència. I òbviament no puc deixar-me tampoc a Maria Mercè-Marçal i a Mercè Rodoreda, però com tampoc puc deixar de mencionar-ne a moltes altres. Considere que és molt important visibilitzar les dones, entre altres coses, perquè els i les xiquetes, sobretot elles, tinguem referents femenins, igual de vàlids que els altres i ens adonem així que nosaltres, les dones, som iguals de fortes en tots els aspectes. Som igual de potents, valentes i capaces.

Soler: Bell hooks, Natza Farré, Chimamanda…

Àlvarez: Sobretot, autores de gènere, com Ursula K. Le Guin, Octavia Butler o Kameron Hurley, que van canviar (i continuen canviant en el cas de Hurley) els tòpics de la ciència ficció i la fantasia i l’utilizen per plantejar reflexions en clau feminista i ecologista.

 

Preguntades pels entrebancs que han pogut experimentar elles, Ame Soler afirma haver tingut la sensació de no haver estat tractada amb la suficient serietat. Entre la resta d’autores hi ha disparitat: mentre que Àngels Moreno i Aina Garcia-Carbó consideren que no, Clàudia Serra, Esther Climent i Mariló Àlvarez posen el focus en el fet de ser joves.

“La societat està en transformació, i el feminisme està afavorint molta visibilitat a les dones joves”, explica la poeta Àngels Moreno. Garcia-Carbó, guanyadora en 2019 del Premi València Nova de Poesia de la institució Alfons el Magnànim, per a menors de 36 anys, explica que abans ja havia publicat i havia rebut alguns encàrrecs.

Clàudia Serra, Esther Climent i Mariló Àlvarez concideixen en la resposta: per ser jove, sí. Totes tres ho atribueixen al fet de començar nova: “com qualsevol que comença de 0 a una professió”, explica Climent. Serra, per la seua part, parla de “certes reticències a escoltar les veus més joves” a l’àmbit del teatre valencià, exemplificant amb premis i beques de teatre que solen anar a autors “que per la seua edat i llarga trajectòria se suposa que no haurien de necessitar aquests estímuls. No té cap lògica”. “Fàcil no ens ho posen, això segur”, afirma. Mariló Àlvarez ho enfoca a la ciència ficció, argumentant que el gènere està molt masculinitzat, tot i que “afortunadament, cada vegada hi ha més editorials independents que aposten per la ciència ficció amb visió femenina i feminista i, a banda de donar una oportunitat a noves autores, rescaten clàssics de gènere que sovint han passat desapercebuts perquè les van escriure dones”.

 

La taxidermista d’emocions és una novel·la realista (és la primera vegada que m’allunye de la fantasia)  sobre l’amor mal entés, les relacions tòxiques, la importància de tindre cura de la nostra autoestima i, especialment, sobre la recerca de la identitat pròpia i la nostra sexualitat.

Són llibres independents, però tot i això Akelarre naix quan acaba Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar. Som les netes parla de la meua història i com vaig conéixer el feminisme i Akelarre, d’una forma més poètica, parla de com m’ha canviat el feminisme la visió de la meua propia vida i els meus vincles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.